Monday, February 20, 2006

Sala de psicomotricitat

HISTORIA DE LA PSICOMOTRICITAT


· L'eix central de la psicomotricitat és el moviment i el cos d'un subjecte que desitja.
· Concepte de cos:
o En sànscrit: Garbhas, embrió.
o En grec: Karpós, fruit, serment, envoltori.
o En llatí: Corpus, teixit de membranes, envoltori de l'anima, embrió de l'esperit.
Però Plató i Descartes van considerar que l'important era l'ànima i el cos no, i no volia tenir cura. El cos era una cosa transitòria, mentre que l'ànima és immortal i és el que perdura, per tant l'ànima si que s'ha detenir-ne cura.
Descartes: (cos i ment separats) deia que el cos és una cosa que no pensa, mentre que l'ànima és una substància pensant.
A partir dels s. XIX es comencen a estudiar persones amb deficiència mental i es comencen a plantejar perquè tenen un moviment diferent. Es descobreix en neurofisiologia, i cerquen una àrea del cervell que expliqui els desordres motrius, gestuals (de braços i potser també de tronc), pràxics (cordar-se un botó).
Dupré: (dèficits millorats per l'Educació Física) Introdueix la paraula psicomotricitat en relació a la debilitat motriu com a síndrome: “exageració dels reflexes tendrinosos, pertorbació del reflex plantar, sincinècies (saltar amb les cames i també moure les mans), torpesa de moviments voluntaris, varietat d'hipertonia muscular difosa en relació als moviments intencionals amb impossibilitat de realitzar voluntàriament la resolució muscular (paratonia) de moviments delicats, Complexes o ràpid. A través d'un treball motriu, les coses de la intel·ligència milloren. Dupré no afirmava que anaven junts pensament i motricitat, però si molt relacionats.
Wallon: (1925) aporta una idea que la motricitat està correlacionada amb la construcció del Psiquisme: l'entorn, l'afectivitat, allò emocional, el coneixement, la consciència i el desenvolupament general de la personalitat. Conducta del nen i caràcter.
No és intel·ligència = motricitat, però si estan molt relacionats. Els efectes, tenen que veure amb la motricitat.
Guilmain: (1935) (torpeza motriu) seguint Wallon i a Dupré, va voler treballar un to muscular. Per tenir equilibri s'ha de tenir un to muscular flexible, ni tou ni dur. Si el to muscular és molt rígid, la mímica és molt difícil de fer si és un nen hipertònic s'ha de relaxar i si és hopotònic s'ha d'activar, perquè hi hagi menys problemes.
El to muscular té a veure amb l'esquema corporal. Una persona molt rígida té sinestèsies, de ritme,...
Vayer i Bucher: (sistema ordenat motriu) fan proves psicomotrius i desenvolupen tractaments reductius i diagnòstics elaborats des d'aquesta perspectiva neurofisiològica. Coordinació dinàmica general, control postural, control segmentari, organització espai - temporal, lateralitat, respiració.
Shreber: (1850) (línia terapèutica) Gimnàstica terapèutica per a la postura i el benestar. Una educació Física per curar malalts, cultivar el cos i modificar l'home i la societat en conjunt. La malaltia es cura fent educació física i no quedant-se a casa. La persona sana es l'esportiva.
Tissié: (1920) (milícies a l'educació escolar) s'oposa a l'Educació Física militaritzada i planteja una educació pel moviment.
Le Boulch: (1970) (influències de Lapierre) professor d'Educació Física; reprendrà aquesta línia de treball que dependrà d'una educació de moviment a l'escola.
PSICOSINÈTICA: Treball sobre el moviment i el psiquisme = psicomotricitat. Recull la línia de Guilmain i Vayer. Que l'escola arribi a fer un treball corporal a l'escola. Trenca amb la línia militar i la gimnàstica sueca. Reeduca el cos amb la idea que també tenia Guilmain. A més del moviment han de pensar que fer, els alumnes, ingeniar,....
J. De Ajuriguerra i R. Diatkine: (1947 - 1960); redefineixen el concepte de debilitat motriu integrant en la descripció paràmetres corporals, motrius, intel·lectuals, afectius i emocionals. El tractament serà més orientat al fons tònic, a l'organització del sistema corporal i la percepció de les aferències emocionals. El tractament serà més orientat al fons tònic, a l'organització del sistema corporal i a la percepció de les aferències emocionals.
Relaciona de forma sistematitzada la línia de trastorns psíquics. Recull influencies de Ballon, Dupré,... i l'estudi de les neurociències (del cervell).
J. Bergès, Lebovici, C.Lauray: (1970) introdueixen l'expressió que la psicomotricitat com una motricitat en relació (amb altres) importància en la relació, l'afectivitat i allò emocional. El nen ha de corre, no perquè se li ha ordenat o li han dirigit, sinó per gust. Els nens ho han de fer amb iniciativa. D'aquí surt una mica la idea que de vegades imposen motivació extrínseca perquè creuen que el nen és important que es senti satisfet. Important la relació amb l'altre i amb l'adult.
Lapierre, B.Aucouturier: (1977) professor d'educació física francès amb formació en fisioteràpia i més endavant amb influències psicoanalítiques (Freud, Klein, Winnicott, Dalto, Reich, Lacan...) aprofundeix en un cos amb subjectivitat: el desig de dir-se, pensar i actuar a través del moviment. El cos global bio-psico-social que expressa a través de la motricitat les vivències, emocions, l'afectivitat, el pensament. La persona ha de poder expressar-se de forma més clara a través de la motricitat.
El moviment corporal té molt a veure amb els desigs per fer les coses. Aquí apareix amb força el joc simbòlic per treballar els afectes amb moviment, el pensament i les emocions a través del joc simbòlic. El pensament infantil és primer un pensament simbòlic i després és racional (primer dibuixa la caseta i després escriu “CASA”).Als 80 la línia del joc simbòlic té una continuïtat.

HISTORIA DE LA PSICOMOTRICITAT

· L'eix central de la psicomotricitat és el moviment i el cos d'un subjecte que desitja.
· Concepte de cos:
o En sànscrit: Garbhas, embrió.
o En grec: Karpós, fruit, serment, envoltori.
o En llatí: Corpus, teixit de membranes, envoltori de l'anima, embrió de l'esperit.
Però Plató i Descartes van considerar que l'important era l'ànima i el cos no, i no volia tenir cura. El cos era una cosa transitòria, mentre que l'ànima és immortal i és el que perdura, per tant l'ànima si que s'ha detenir-ne cura.
Descartes: (cos i ment separats) deia que el cos és una cosa que no pensa, mentre que l'ànima és una substància pensant.
A partir dels s. XIX es comencen a estudiar persones amb deficiència mental i es comencen a plantejar perquè tenen un moviment diferent. Es descobreix en neurofisiologia, i cerquen una àrea del cervell que expliqui els desordres motrius, gestuals (de braços i potser també de tronc), pràxics (cordar-se un botó).
Dupré: (dèficits millorats per l'Educació Física) Introdueix la paraula psicomotricitat en relació a la debilitat motriu com a síndrome: “exageració dels reflexes tendrinosos, pertorbació del reflex plantar, sincinècies (saltar amb les cames i també moure les mans), torpesa de moviments voluntaris, varietat d'hipertonia muscular difosa en relació als moviments intencionals amb impossibilitat de realitzar voluntàriament la resolució muscular (paratonia) de moviments delicats, Complexes o ràpid. A través d'un treball motriu, les coses de la intel·ligència milloren. Dupré no afirmava que anaven junts pensament i motricitat, però si molt relacionats.
Wallon: (1925) aporta una idea que la motricitat està correlacionada amb la construcció del Psiquisme: l'entorn, l'afectivitat, allò emocional, el coneixement, la consciència i el desenvolupament general de la personalitat. Conducta del nen i caràcter.
No és intel·ligència = motricitat, però si estan molt relacionats. Els efectes, tenen que veure amb la motricitat.
Guilmain: (1935) (torpeza motriu) seguint Wallon i a Dupré, va voler treballar un to muscular. Per tenir equilibri s'ha de tenir un to muscular flexible, ni tou ni dur. Si el to muscular és molt rígid, la mímica és molt difícil de fer si és un nen hipertònic s'ha de relaxar i si és hopotònic s'ha d'activar, perquè hi hagi menys problemes.
El to muscular té a veure amb l'esquema corporal. Una persona molt rígida té sinestèsies, de ritme,...
Vayer i Bucher: (sistema ordenat motriu) fan proves psicomotrius i desenvolupen tractaments reductius i diagnòstics elaborats des d'aquesta perspectiva neurofisiològica. Coordinació dinàmica general, control postural, control segmentari, organització espai - temporal, lateralitat, respiració.
Shreber: (1850) (línia terapèutica) Gimnàstica terapèutica per a la postura i el benestar. Una educació Física per curar malalts, cultivar el cos i modificar l'home i la societat en conjunt. La malaltia es cura fent educació física i no quedant-se a casa. La persona sana es l'esportiva.
Tissié: (1920) (milícies a l'educació escolar) s'oposa a l'Educació Física militaritzada i planteja una educació pel moviment.
Le Boulch: (1970) (influències de Lapierre) professor d'Educació Física; reprendrà aquesta línia de treball que dependrà d'una educació de moviment a l'escola.
PSICOSINÈTICA: Treball sobre el moviment i el psiquisme = psicomotricitat. Recull la línia de Guilmain i Vayer. Que l'escola arribi a fer un treball corporal a l'escola. Trenca amb la línia militar i la gimnàstica sueca. Reeduca el cos amb la idea que també tenia Guilmain. A més del moviment han de pensar que fer, els alumnes, ingeniar,....
J. De Ajuriguerra i R. Diatkine: (1947 - 1960); redefineixen el concepte de debilitat motriu integrant en la descripció paràmetres corporals, motrius, intel·lectuals, afectius i emocionals. El tractament serà més orientat al fons tònic, a l'organització del sistema corporal i la percepció de les aferències emocionals. El tractament serà més orientat al fons tònic, a l'organització del sistema corporal i a la percepció de les aferències emocionals.
Relaciona de forma sistematitzada la línia de trastorns psíquics. Recull influencies de Ballon, Dupré,... i l'estudi de les neurociències (del cervell).
J. Bergès, Lebovici, C.Lauray: (1970) introdueixen l'expressió que la psicomotricitat com una motricitat en relació (amb altres) importància en la relació, l'afectivitat i allò emocional. El nen ha de corre, no perquè se li ha ordenat o li han dirigit, sinó per gust. Els nens ho han de fer amb iniciativa. D'aquí surt una mica la idea que de vegades imposen motivació extrínseca perquè creuen que el nen és important que es senti satisfet. Important la relació amb l'altre i amb l'adult.
Lapierre, B.Aucouturier: (1977) professor d'educació física francès amb formació en fisioteràpia i més endavant amb influències psicoanalítiques (Freud, Klein, Winnicott, Dalto, Reich, Lacan...) aprofundeix en un cos amb subjectivitat: el desig de dir-se, pensar i actuar a través del moviment. El cos global bio-psico-social que expressa a través de la motricitat les vivències, emocions, l'afectivitat, el pensament. La persona ha de poder expressar-se de forma més clara a través de la motricitat.
El moviment corporal té molt a veure amb els desigs per fer les coses. Aquí apareix amb força el joc simbòlic per treballar els afectes amb moviment, el pensament i les emocions a través del joc simbòlic. El pensament infantil és primer un pensament simbòlic i després és racional (primer dibuixa la caseta i després escriu “CASA”).Als 80 la línia del joc simbòlic té una continuïtat.

Un joc per apendre

La psicomotricitat és una activitat adreçada als nens entre tres i cinc anys perquè puguin desenvolupar-se com a persones, tant en l’àmbit cognitiu com en el físic, a través del joc. En el transcurs dels seixanta minuts que dura cada classe tenen temps per córrer, riure, compartir, escoltar, aprendre i parlar amb l’única ajuda de material tou, com pugui ser un disc de goma.
Des de fa uns anys, els experts han constatat que els nens que, en la franja d'edat que va dels 0 als 6 anys, fan exercicis de psicomotricitat posseeixen una molt millor coordinació de moviments en el futur. La Fundació Claror ofereix aquesta possibilitat als alumnes de P3, P4 i P5. Amb la psicomotricitat, "el nen va descobrint què pot fer amb el seu cos i amb la seva ment, com pot coordinar el moviment i estructurar els pensaments, i viu totes aquestes experiències amb altres companys iguals que ell".
Amb els exercicis de psicomotricitat es busca que el nen aprengui a fer ús del seu cos i a saber coordinar diversos moviments alhora. Des de jugar a l’estàtua –córrer i quedar-se immòbil quan el monitor fa un senyal– fins a imaginar que un disc de goma és una safata en la qual es porten els menjars més deliciosos són algunes de les accions que es poden organitzar en una classe perquè el nen es desenvolupi en l’àmbit intel·lectual, físic, emocional i social.

Sunday, February 19, 2006

QUÉ ÉS LA PSICOMOTRICITAT

Basado en una visión global de la persona, el término "psicomotricidad" integra las interacciones cognitivas, emocionales, simbólicas y sensoriomotrices en la capacidad de ser y de expresarse en un contexto psicosocial. La psicomotricidad, así definida, desempeña un papel fundamental en el desarrollo armónico de la personalidad. Partiendo de esta concepción se desarrollan distintas formas de intervención psicomotriz que encuentran su aplicación, cualquiera que sea la edad, en los ámbitos preventivo, educativo, reeducativo y terapéutico. Estas prácticas psicomotrices han de conducir a la formación, a la titulación y al perfeccionamiento profesionales y constituir cada vez más el objeto de investigaciones científicas.